Nocturns

Nocturns, primer llibre de relats del Premi Nobel Kazuo Ishiguro, aplega cinc històries que es poden llegir com si fossin estudis i variacions sobre uns quants temes, o com un concert que exposa aquests temes al primer moviment, els va combinant en els següents i els resol a l’últim. Totes cinc es configuren a partir d’elements habituals en l’autor: l’acarament entre les promeses de joventut i els desenganys del temps, el meravellós i decebedor misteri de l’altre, els finals ambigus i sense catarsi. I la música, sempre relacionada íntimament amb la vida i l’obra d’Ishiguro. I, per sobre de tot, un marcat sentiment de desarrelament en els personatges, que sempre estan de pas.

Kazuo Ishiguro, japonès nacionalitzat britànic i vinculat generacionalment, segons la crítica, amb Ian McEwan, Martin Amis o Julian Barnes, posseeix uns quants trets de l’extraterritorialitat de què parlava George Steiner. És particularment sensible a la forma d’expressar-se dels personatges segons la procedència i el medi social de cada un. N’hi ha que parlen com si pensessin en un altre idioma. A un dels narradors li agraden els mots de vici passats de moda. I a les històries s’encreuen subtils jocs de repeticions. A totes s’hi estableix una mena de triangle, fins i tot a la penúltima, que només té dos personatges. I s’hi barregen noms històrics amb altres d’inventats, en una demostració de solvència estilística.

«Un altre llibre brillant de Kazuo Ishiguro» (Frank Kermode, London Review of Books).

«Obres mestres intemporals» (Alexandre Fillon, Lire).